Pueblo Cautivo

Adoramos los pueblos y sus noticias

Bilbao

Un festival de cartells | María Palau | lérida | Arte



El gran recuerdo de la exposición és el fons que Lluís Plandiura va vendre el 1903 en el MNAC



En el tombant de segle, el espai urbà es va convertir en una «batalla campal estètica»

Lluís Plandiura (1882-1956), un dels més grans col·leccionistes del país, tenia 16 o 17 anys quan va començar a reunir cartells. Amb 21 ja n’acumulava més de 600 i, recién després d’exposar-los en el Cercle Artístic, els va vendre en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) por 1.000 pesetas. Hola havia encara muchas coses pendents de saber d’aquest fons. I el que amagava ho descobreix ara la exposición Cartells de la vida Moderna. Els orígens dell’arte publicidadque després de la seva estrena en el CaixaForum de Sevilla es pot veure fins el 24 de julio en el centro cultural de l’entitat financera de Lleida.

L’exposició es nodreix sobretot de materials de la col·lecció Plandiura, i amb l’atractiu for mig centenar de cartells que des que van ingressar al museu de capçalera de arte català, el 1903, no s’havien mogut dels magatzems. Alguns estaven en força mal estat, lo que obliga a restaurar-los. I el que surprèn és que son obres poderoses. Por ejemplo, el singular cartell conegut de Sorolla, del diari republicà de València El Pueblo. O exemples dels pesos pesants del cartellisme internacional, Steinlen i Hohenstein, d’quest segon, un pòster que també atresora el Victoria & Albert de Londres.

El joveníssim Plandiura no va ser l’únic que es va desviure to adquirir aquestes imatges que en el tombant de segle van canviar the fisiognomy of the carrers de les ciutats. L’espai urbà es va convertir tot d’una en una «batalla campal estètica» entre papers de grans form a tot color impresos amb la técnica lithografica, explica el comissari de l’exposició, Ricard Bru. Alexandre de Riquer també en va aplegar un munt, en el seu cas, com a artist que era, per xuclar influències. De Europa i de més lluny. Al seu fons hi tenia estampes japoneses, inspiradores para a molts artistes catalans de mirades obertes i rebels amb els dictats de acadèmia. Otro que va a combinar amb el fenomen del japonisme, fins al punt de col·leccionar-lo, va ser Anglada Camarasa.

Riquer es un majúscul protagonista en la història del cartelismo catalán. D’ell són els dos primers models moderns. Un el va fer el 1895 para la casa del fotógrafo Napoleón, avui desaparegut tot i que n’ha perviscut una lámina que es va publicar pocs anys després. El otro, conservado, es de 1896 en respuesta a un concurso que debe convocar el Ajuntament de Barcelona para promover la Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques.

Els concursos van ser el principal activador d’aquelles manifestacions artístiques conxorxades amb els nous signes de modernitat de la societat, delerosa to consuma les novetats del mercat. Els empresaris organitzaven els certàmens for proveir-se dels reclams més cridaners i originals for vendre els productes. The els artistes corren a presentar-s’hi atrets para les generoses dotacions que en percebien si guanyaven el premi. “Tots competien, empresaris i artistes”, diu Bru. El concurs més conegut de tots va al Anis del Mono i el guanyador més famós, Ramon Casas.

Casas i tota la colla de modernistes estaven al cas de la força que el cartellisme tenia a les grans ciutats del món, i no van a quedar enrere. “El que pasó a Europa en Catalunya fue el mateix”, remarca Bru. Hem dit que Riquer n’és el pioner el 1895. Doncs, bé, només irromp sis anys després d’un dels cartells més icònics a nivell mundial, aquest en poder del Museu de Belles Arts de Bilbao, el que va fer Jules Chéret for anuncian la obertura del emblemático cabaret Moulin Rouge, propietario de la terrassenc Josep Oller. Chéret va obrir camins, i va recórrer a tòpics que perviuen, com la instrumentització de la dona sexualitzada for a fins comercials. Les seves muses tant servien for acompanyar un llum de petroli com una beguda alcohòlica.

En veure el resultadot, Oller va a encarregar més cartells to also creadors. To un el tenia nit sí i nit també al seu local, Toulouse-Lautrec, que va produir una trentena de cartells esplèndids. Saben quants en posseeixen els museus públics de l’Estat? Un de sol, i el té el MNAC, en aquest cas provinent de una donació del notario Raimon Noguera. El nuestro Toulouse-Lautrec es un retrat del cantor irlandés May Belfort i Bru lo ha escrito a la costa del cartell que Casas i Utrillo van dissenyar para publicitar els espectacles d’ombres xineses dels Quatre Gats.

París i Barcelona fue una fiesta continua, pero la bohemia tenia cuida a los menys amables. El mateix Casas va a firmar un cartel que alertó dels mals de la sífilis. La malaltia que va a liquidar el fràgil Toulouse-Lautrec. Yo a lo que Picasso les tenia pànic. Por supuesto, ¿debería practicarse el cartellisme el nervi del genes malagueny? Si més no ho va intentar. Es va a presentar a diversos concursos, como el del carnaval de 1900 ia otro de la Caja de Ahorros y Socorro, pero no en va guanyar cap. En l’exposició del CaixaForum de Lleida (que más tarde girará en Girona ia Tarragona), s’exhibeix un esbós d’un anunci que va think per a Bolados Serra.

DEJA UNA RESPUESTA

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.