Pueblo Cautivo

Adoramos los pueblos y sus noticias

Barcelona

“Visca Picasso” | María Palau | barcelona | Arte

El 1971 the artist va fer 90 anys i els feixistes el van ‘felicitar’ amb atemptats en galeries

Els clientes del hotel Mas de Torrent, en l’Empordà, recordaran que a les seves parets havien lluït uns mysterosos tapets amb creacions d’artistes de renom dedicades to Picasso, com un Miró (Amb un gran abraç a Pablo Picasso) o un Tàpies (Visca picasso). Los propietarios de El negoci, Jaume Figueras, no tenia clar ni que fossin originales. Els havia comprat a molt bon preu als anys vuitanta i no va ser fins poc abans de morir, el 2018, que va saber-ne el sentit. La historiadora del arte Nadia Hernández es va obstinar a investigar-lo i el resultadot de la research el descobrerà el público que visitas l’exposició Homenaje a Picasso. Vallauris, 1972 (fins al 2 d’octubre) als barcelonins Espais Volart de la Fundació Vila Casas.

El lloc de la Mostra no és capritxós. Antoni Vila Casas posseeix actualment aquest fons compost for 400 tapets. En Mas de Torrent només en penjava a selecció i és ara als Espais Volart que s’exhibeixen en la seva totalitat. Pero quin és el seu origen? La història que custodien és trista i alegre alhora. Comencem por la parte lúgubre. El 1971, Picasso va complir 90 anys i arreu es van fer actes para homenatjar-lo. Pues bien, a l’Espanya franquista oficialment no se’n van fer gaires i, en tot cas, van ser anecdòtics. Picasso, que havia fet la promesa, que va complir, de no return to seu país fins que es reinstaurés la república, era una figura muy inconveniente para als reaccionaris: «El règim havia intentat despolititzar-lo, reconeixent the artist i prescindint de l ‘home, fins que als anys setanta es va erigir en el símbolo de la llibertat i de la democràcia’, raona Hernández, autora del magnífic llibre
Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el tardofranquismo i la commissària de la Mostra.

El món cultural català i espanyol no va seguir la corriente de les autoritats i sí que va organitzar esdeveniments per festajar el aniversario del genio. No van agradar gens als grups d’extrema dreta, que van endegar una campanya d’atemptats. El seu primer objectiu va ser la galeria Theo de Madrid, on van destrossar una vintena de gravats de la Suite Vollard que s’hi exposaven. «Son obras pseudoartísticas, blasfemas y pornográficas que ofenden gravemente al Jefe del Estado«, Va etzibar el líder ultra Blas Piñar, tot i que s’havia fet un garbuix mental amb an other sèrie de gravats picassians, Sueño y mentira de Franco.

Barcelona també va ser víctima de la picassofòbia. El museu del artista de la calle Montcada es va salvar perquè els seus responsables van estar a aguait i van publicar an article a la premsa en què animaven tots els visitants a fer de «vigilants voluntaris.» Sala Gaspar va a demanar protecció i li van a enviar dos pólizas. Sin embargo, la galería Taller de Picasso de la calle de la Plata no va a albergar tanto género. El fet que s’hagués col·locat a la seva façana a placa que recordava que allà Picasso hi havia tingut el primer estudi (tot i que no és veritat, es trobava en una other finca del mateix carrer) va tenir tràgiques conseqüències: a colla de feixistes van incendiar el local, on per cert no hi havia cap exposició del artista enemigo sinó de Ricard Vaccaro.

La cara cruel de la història continúa, amb més assalts contra la cultura, per exemple a llibreries (as a la Cinc d’Oros). “Amb Picasso, the extreme dreta va a estrenar un format d’atemptats que durarien anys”, remarca Hernández. El policía a la revista de humor El Papusel 1977, va costar la vida a una persona.

Yo, ara sí, anem a la part feliç. El joven director artístico del Taller de Picasso, Santiago Palet, se va a quedar con la idea de fer una acció de solidaritat amb Picasso that consistiria a demanar a artistes que creessin una obra especial que el reivindiqués. El primer amb qui en va parlar, el mateix dia que van cremar la galeria, va ser Tàpies, que el va encoratjar a donar-li el màxim relleu internacional i li va proposar que les obres es fessin sobre a foli para burlarse de la censura. But it going ser Dalí el que el va convèncer que el suport havien de ser tapets, com els que ell havia utilitzat de jove per fer el seu primer retrat de Gala i d’esbós d’El gran masturbador.

Palet va encarregar els 400 tapets (teixits, no com els de paper de pastisseria de Dalí) en les monges d’un convent de la Bonanova. I els va enviar per correu a 270 creadors (alguns en van rebre dos). La respuesta debe ser entusiasta, tanto por parte de los artistas (Alexander Calder, Chillida, Sonia Delaunay, Equipo Crónica, Àngel Jové, Saura, Amèlia Riera, Tharrats, Victor Vasarely…), como de los músicos (Pau Casals), actores ( Fernando Fernán Gómez) y escritores (Salvador Espriu, Pablo Neruda). Fins i tot Agatha Christie va a enviar una carta de apoyo.

En 1972, la col·lecció es va exposar en Vallauris i quan va tancar se la va quedar el galerista Fernando Guereta, que havia ajudat econòmicament Palet. El impulsor del projecte és viu ia the exposició dels Espais Volart registra la aventura en un vídeo. La verdad, emociona.

DEJA UNA RESPUESTA

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.