La Perla 29 ha volgut celebró la seva temporada de teatre en català en La Colline de París amb una nova posada en escena de 28 el mig Limpieza de funciones de l’Amfiteatre Grec. Aquest títol estrenot el 2013 com un invent (to which no sabien posar nom) acaba de enviar una preciosa targeta de presentació. Dilluns, veient la respiració complice de la platea, durant dues hores i mitja i sense pause, es revelava com un veritable àlbum dels records d’aquesta companyia, que ha anat cuinant a foc molt lent a la Biblioteca de Catalunya, entre cortines, sorra , alguna guitarra i uns núvols que ara tenen color, ara són filmografia de grans clàssics. El 28 el mig és una recreación d’aquell 8 el mig de Fellini, Federico Fellini. Pero en Barcelona, ​​hablamos de Federico, salte el García Lorca (ells en farien una intuïtiva versió per a cavall i actrius que s’intercalen els papers a bodas de sangre).

L’Oriol Broggi, amant de la buidor i de l’austeritat que cantó Peter Brook to narrar amb nitidesa un conte (El cercle de guix caucasià,
El orfanato del clan dels Zhao) i deixar que la imaginació flight, s’ha deixat anar per acumulació de capes, per atrapar des acumulació: no tenir mai prou to show an imatge encara més emocional, precision, preciosa, amb un to aparentment espontani, mediterrani, de cantarella napolitano , de tòpics de mossens pederastes, dones que guarden ocells als sostenutoidors (día especial) i d’un humor farsesc que topa, de sobte, amb la crueltat de les botes nazis. Abans dels estudis de Cinecittà, la cultura era autòctona, de companyia de teatre ambulant (com els d’Eduardo de Filippo, Navidad en Casa Cuppielo), o potser els d’un cert humor de bulevard (Filumena Marturano). En Catalunya, es podia cantar Ovidi Montllor o pregar pel teatre de Sinera a Primera historia de Esther. Pero els que tenen ànsia d’artistes, que volen filar semper més prim, han caigut a la marmita de la comunicació de masses. me poden barrejar West Side Story amb Nueve. el gran dictadorde Charlot, amb amelie. Oriol Broggi es va colar a l’escenari com un teacnic hiperactiu més, amb a comicitat absurda marca de la casa.

Un capítol a part mereix el pes de la companyia de La Perla 29 amb Clara Segura sí, pero también una solvente Màrcia Cisteró, Montse Vellvehí o Laura Aubert. Por no hablar de Guillem Balart i Enrico Iannello a la costa histórica de Xavier Boada. La música de Joan Garriga, amb veu esgargamellada, que sonroja la lletra i mira furtiu, es ja emblemática com els telons i la pluja amb una simple mànega. La gent de platea va perdre tots els metros. Elsactors nedaven de satisfacció i bon rotllo. Potser no calia desplegar tants records. Pero cadascú va reconciliar-se amb el Federico que més el va emocionar.