Àngel Casas segur que signaria la cèlebre de Neruda frase: “Confieso que he viscut”, perquè, en molts aspectes, ho ha fet d’una envejable way. Ha estat un gran home de ràdio i televisió, un periodista musical pionero i ara potar més temps to escriure literatura. Me aletas i tot poesía. Ahir acude de presentación al Teatre Romea La agonía de Bakunin (Univers), a recull de sis relats. El que dona títol a l’obra és una nueva en què Casas muestra la hipocresia de la societat. De la barcelonina, ciutat que estima i per això pot criticar.

Xerra molt i ho adverteix de bon començament. Té bona memòria per a noms i date i per això pot explicar anècdotes amb much amenitat, amb elements que poden empènyer a la reflexió històrica. La transcripción de una entrevista amb ell està obligada a ser una sinopsis. Amb una vida de vivències amazòniques, és inevitable que navegui pels afluents i rierols de la seva memòria. Ha conegut muchos caballeros famosos i ha viscut moltes experiències fantàstiques. També d’horroroses, sobretot pel que fa a la salut, els darrers anys.

El primer que cal preguntar-li és: com està, de salut?

Bueno, estic bé, superó al covid, es poc. Ha estat suau, no tenia tos ni mal de cap ni res. Pero vaig estar aïllat porque la meva dona és molt previsora. Piensa en esa soc persona de red porque soc trasplantat [un ronyó que li va donar la seva esposa, Olga Marco], diabètic, he estat dos anys fent diàlisi, vaig tenir 12 infarts, un càncer i una malaltia rara, la calcifilaxi, que va fer que m’amputessin totes dues cames… Els mesos que vaig estar a l’hospital vaig estar a punt de morir sis vegades. Jo no n’era conscient … Bueno, una de les vegades sí que vaig pensar que això s’havia acabat …

Cal tenir molto fortalesa mental i molt sentit de l’humor para superar tot això… Sembla un acudit.

Sí, sí, és clar. Sí no hola posa conya, tot això no ho pots superar.

I suposo que ha fet tot de canvis que també li hauran anat bé …

Hem canviat de pis per estar en un de més adaptat, sense escalas. I ara tinc a cadira de rodes que és molt potent, mass, pesa 90 quilos més el meupes i va a 10 quilòmetres por hora. Anant pel carrer, conocido l’airet a la cara. Pero has d’anar amb compte, perquè si envestiixo algú, li puc fer mal.

Abans de parlar de ‘L’agonia de Bakunin’, parlem una mica de la seva trayectoria. Debe ser pionera en crear programas de televisión de divulgación musical, en trencar tabús que ofrezcan un ‘striptease’ en hora de máxima audiencia, pero también para programas de ràdio en català.

Mai he sigut de cap partit, pero de jove anava a unes reunions amb gent de Sants, d’esquerres, molt positius. I de vegades venien alguns intel·lectuals que ens alliçonaven, com ara Jordi Pujol, acabat de sortir de la presó, i Josep Benet. Pujol em va dir que si volia ser periodista havia d’estudiar català. “Arribarà un dia que el periodisme d’quest país es fa en català, i els periodistes joves haureu d’estar preparats”, em va dir. I em vaig apuntar to un curs de català, el primer dels que vaig fer al llarg dels anys. Hizo mucha carrera en català. Fins i tot tinc un poema, molt maco, sobre l’orgull d’escriure en català.

És curios com functions el pèndol social. El 1990, tot i que ja feia 15 anys de la mort del dictador, fue provocador programar a ‘striptease’ a la televisió espanyola your ho va fer a ‘Un día es un día’. Ara, 32 anys després, grave provocador de otra dictadura, la del que és políticament correcte…

Pero és que allò era arte! El coreógrafo venia de Crazy Horse i era muy exigente, muy duro. Amb Ivars, el escenógrafo del programa, pensàvem un argument específic, cada cop diferente. Es feia un vestuari, venien les ballarines de París, triades amb cura, i de vegades ballarins. En fi, fue un espectáculo amb molto fine darrere… Aquells tres o quatre minuts de estriptís nos costará 6.000 euros de l’època. No fue una penjada de aburrimiento de un bar amb bitllets a la tanga. Podía agradar o no, pero era arte.

Vostè es va posar mai nerviós davant d’algun dels molts convidats il·lustres que va tenir? Sobretot quan els havia de fer preguntes compromeses?

No. Para ser il·lustres, no. Quan havia de fer alguna pregunta compromesa no ho passed well, but havia de fer la meva feina. Por ejemplo, cuando va el Anthony Perkins, els diaris nord-americans han dicho que tenia sida i vam pensar com preguntar-li-ho de manera discreta. Al final, amb els guionistes vam trobar la fórmula, demanar-li què pensó en aquellas noticias. Em va say que preguntar sobre això was el mateix que publicar-ho. Jo sabia que em fotria l’hòstia, pero vaig queriendo fer la meva feina. I evidencia ho va denar. I al cap d’un any va a morir de sida…

Anem en ‘L’agonia de Bakunin’. El relat que li dona títol és una ‘nouvelle’, for the llargada i pel desenvolupament de la plot i dels personajetges. ¿Es una novela la curta o un conte que va créixer massa?

Es una novela la frontissa, perquè podria fer créixer les subtrames. Pero me encanta escribir la que dona de si la història. Això, m’ho deia el Jaume Vallcorba, que és el millor editor que he tingut: «Escriu el que necessitis, but no més.» Tots els relats d’aquest llibre són novel·les curtes, tots donen per a més història.

Està molt bé com exposición, partint de l’atropellament fortuït d’un gos, la lluita de classes actualitzada, la hipocresia social, el poder de les xarxes socials…

Retrato la Barcelona que muestra m’agrada, la burgesa del 3% frente a las alternativas de pa sucat amb oli. Arrenca amb un fet real, the atropellament d’un gos davant de la casa del meu cunyat, en a carrer de Vallcarca, a tocar de la plaça Lesseps. M’agraden les històries que comencen amb una ximpleria que sembla que no va enlloc the embolism of a extraordinària way fins to provocó a crisis in tota la ciutat.

En ‘Sumsumcorda.com’ es fa ressò dels moviments que de dins l’Església volen posar fi celibat. I muestra la relació entre un capellà i una monja…

Es un juego creado a base de fets reals –no explicarem fins a on for no aixafar la guitarra–, pero parece mucho entre la parte final, amb la relació between the hair and the monja. Ell amb experiencia, ella també pero negativa… El Ferran Rañé i la Montse Guallar interpretaran esta escena en algunes presentacions del llibre, perquè estan fent bolos amb textos meus.

En ‘El darrer cas de inspector Bosco Gomes’ realiza un potente metaliterari joc…

Es una història surrealista. Faig creïble el que és inversemblant. És molt difícil parlar-ne gaire sense explicar més del compte…

A més, fot clatellot en el edificio Walden 7 … [Des del finestral té una vista privilegiada del primer edifici de Ricard Bofill.]

El conec. Vaig veure quan quelen les rajoles… De fet tinc un dúplex on ara viu una de les meves filles.

A ‘La mujer que consideró que havia follat ​​poc’ vuelve a fer a metaliterari joc, posant-se en la piel de una autora a ¿aquí les cuesta posar en la piel de un personaje femení…?

No. És literatura dins de la literatura. No soc jo, qui té aquest problema de querer escapar amb veu de dona fins que la troba a través de an amiga. Es a de les crisis que pot tenir un autor, com tantes También que ja s’han explicat.

A ‘Al cel sia’, el joc és amb un gir de la plot que no explicarem, pero que capgira com un mitjó la visió del lector.

Podria ser un monòleg de teatre. Tampoc en podem hablar gaire para no fer espòilers… Comença amb a bolero i a home that explica a la policia què ha pasado that nit amb the seva give. Te’l pots creure, o no. Aquest és el joc.

¿Que el personaje sigue doblador és per algun motiu?

Perquè és un ofici que m’agrada. Tot i que és frustrant perquè no hi posen la cara, amb la veu salven algunes pel·lícules. Una professió estranyament poc valorada. No econòmicament, que, si més no abans, estava ben pagat. Jo era amigo íntimo de Constantino Romero i guanyava muda calés. És clar que era molt bo, que tenia actores fixos i famosos als quals doblar. Això yes, és un món molt tancat, costa entrar-hi…

Sí, em contras …

Te explico una muy buena anècdota. Quan el Tino doblava el Darth Vader, el fill del Josep Maria Bardají, el Jofre, que ara també és músic, era fan de La guerra de las galaxias. No menjava i el seu parece ir demanar al Tino que truqués al Jofre, fent la veu del Darth Vader, i que li digués que si no menjava el dominaria amb la força, or alguna cosa així. ¡Voy a funcionar!

Amb una veu així, qui no en fa cas…

Amb el Tino vam treballar vuit anys fent ràdio cada dia. Tenia molt sentit de l’humor. He rigut tant, amb ell, érem tan amics… [Bufa, emocionat.] Dels amics professionals, que n’he tingut molts que s’han anat quedant pel camí, cada cop que I think en el Tino… [Torna a bufar.]

Abans de posar-se a escriure un conte té clar what is like, sencer? O a mesura que va escrivint s’adapta al que va sorgint?

Depende… Estamos en el aire va como la idea de un senyor mort, flotant en la piscina d’un bany turc. No teníem res més, sin embargo ens agradava molt. dic ens agradava porque el vam començar el Bardají i jo. Ell va fer un capítol i després ja vaig tirar sol.

Finalmente, en ‘El discreto hostal del fanalet vermell’, Seguint cleanment el joc de ‘La ronda’, de Schnitzler, muestra una cadena de relacions entre personajes de classe social alta. La majoria dels seus personatges són de classes alta, profesiones liberales, atractius…

És el que volia retratar. Aquesta història ve de lluny. Ja la volia escriure quan tenia vint-i-tants anys. Aleshores era amiga de Terenci Moix, Maria Aurèlia Capmany i tota aquella cola. Volia això mateix, encadenar parelles, but amb gent del món de la cultura. No el vaig escriure. Anys després vaig veure la patrullaen sortia el Tino Romero, creo que el Schnitzler me copió! [Riu.] Aquest conte és una gran conya sobre el món hipòcrita de les relacions entre polítics, burgesos, intel·lectuals…