Pueblo Cautivo

Adoramos los pueblos y sus noticias

Barcelona

Què ens va a la gorra?, exposició al CCCB | María Palau | barcelona | Arte

Ricard Solé: «El cervell és molt complex sigo mandado un gran desconegut»

Los expertos pronostiquen que d’aquí a deu anys els nostres cervells estarán conectados a internet. El debat ètic que this fita tecnològica obre (perdrem el control dels nostres pensaments? ¿En beneficios de qui i per a què?) òrgan amb els trets que ens defineix com a human. La exposición Cervell (s) que allotja el CCCB fins a l’11 de desembre és una cita ineludible per arribar a aquest futur tan immediat proveïts d’uns sabers científics i filosòfics que venen de molt lluny, tot i que, malgrat els progressos, continuen topant amb els grans secrets que custodien les 86.000 millones de neuronas amb bilions de connexions between the es concentrren dins of our cap.

Pero què coni entendré jo, ignorante de la ciència, a qui les classes de philosoph produïen somnolència, en una exposición sobre el cervell? Confiïn en el bon fer de the equip of the CCCB i en la seva capacitat demostrada de transformar temes aparentment feixucs en experiències en què l’aprenentatge sembla (sembla) a divertida. En bona mesura també para el seva creeça que el arte es una forma de acceder als territoris vetats a la raó pura. N’hi ha molt, d’art en la Mostra, i del bo. Werner Herzog, Joan Fontcuberta, Joaquim Jordà i Tomás Saraceno hola participantes, entre tantos también artistas.

Creatividad, sí, todo menos que tants cops hauran sentit dir que regula en exclusiva l’hemispheri dret del cervell. Doncs és un manso. A l’exposició veuran un vídeo que van realitzar el filòsof i neurocientífic Daniel Margulies i the artist Chris Sharp of a ressonància magnètica funcional a un cervell que estava escoltant La consagración de la primavera de Stravinsky, i no s’hi veu cap àrea, ni una, en modo apagado.

“El cervell és molt complex i continua sent un gran desconegut”, exclama Ricard Solé, los co-comisarios de la exposición junto a Emily Sargent, ella del plantador de la Wellcome Collection de Londres. El CCCB cuenta con aliados en el prestós centre anglès para producir el projecte expositiu. També amb la Fundación Telefónica de Madrid, que lo exhibirá en diciembre.

La conjunció d’stitucions ha permès reunir en Barcelona una munió de peces d’interès majúscul. Entre les més antigues, un egipci papir del siglo XVII a.C. que es el primer documento sobre es menciona la paraula cervel i se’n hace una descripció. En el Egipte dels faraons la masa encefálica de los morts se n’anava de pet a les escombraries perquè creeien que no feia cap servei al més enllà. Salvant les distàncies, Ricard Solé, excelente divulgador, también es dol que a Catalunya se destruyen las col·leccions històriques de cervells emmagatzemats.

Sin embargo, posats a plorar, este profesor i investigador del Institut Català de Recerca i Estudis Avançats (Icrea) se extingue els cabells cuando habla del «maltractament» que ha refutado i que rep la figura de Santiago Ramón y Cajal, el descobridor , el 1888 en Barcelona, ​​de la neurona, fet que el va fer mereixedor de los premios Nobel. La casa de seva se convierte en apartamentos turísticos de lujo en el llegat tirat pels terres del Rastro madrileny diuen molt de la desídia política espanyola en matèria de ciència. A l’exposició del CCCB se’l reivindica como el que va ser, un genio.

Parlant de genis, la substància grisa de Einstein debe ser utilizada en un extravagante experimento para detectar el supuesto senyal de la seva superioritat intelectual·lectual. En contra de la seva voluntat, ja que va deixar dit que un cop mort incineressin. Pero al metge que les havia de practicar autòpsia si li’n va anar la bola: go trossejar el seu cervell i va enviar les porcions a diversos investigadores perquè les analitzessin. No va rebre cap respondió.

El cervell también ha estat històricament magrejat amb fins racistes, masclistes i d’altres tarats de la humanitat més deshumanitzada, amb Auschwitz per destinació final. I el cas és que els que més han acabat ajudant a entender les seves lògiques són els malalts. En un assaig de no fa molt es va descobrir que fins i tot persones en estat vegetatiu conserven la consciència.

Allò que no tea de cap de les maneres una màquina. La intel·ligència artificial és lluny d’assemblar-se a un cervell humà. Almenys de momento. Que de coses fortes n’han passat. Deuen recordar el campió mundial d’escacs Garri Kaspàrov derrotat for a supercomputadora el 1997. This mateixa setmana deuen haver llegit a la premsa that a robot has trencat the dit a nen in a partida of mateix joc. “Són màquines entrenades para un bolsillo específico, pero no tenen una intel·ligència general”, remarca Solé.

Dèiem que de les ments malaltes se n’ha extret sovint més informació valuosa que de les ments sanes. Doncs els cervells dels animals no los humanos han estat otra mina. Aquesta, rica en paradojas de nuestra hipotètica supremacia. L’exposició es clou amb a festival de bestioles que d’estúpides no en tenen res; des de les formigues, que amb la seva intel·ligència col·lectiva construeixen hàbitats en beneficios de tota la comunitat, fins a les aranyes, que teixeixen teranyines 10,000 vegades més grans que la surfície del seu cos, i que són unes potentíssimes antenes que actuen com un cervell externalitzat. Digueu-los ximples.

DEJA UNA RESPUESTA

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *