Pueblo Cautivo

Adoramos los pueblos y sus noticias

Barcelona

Mor Esteve Lucerón, el fotógrafo de La Perona | Redacción | BARCELONA | Arte

El fotògraf Esteve Lucerón nascut en La Pobla de Segur el 1950, va morir ahir, pocs dies abans que s’acabi l’exposició que l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona li encarregués sobre La Perona, el darrer barri de barraques de Barcelona. La exposición se va a inaugurar el noviembre y se amplió, en principio, hasta el 22 de mayo. Lucerón ya está ingresado en el hospital en el momento de preparar la exposición pero pasa a los tiempos para la selección del centenario de fotografías en el aula de la institución Jordi Calafell, entre los 2.000 negativos. La exposición de Esteve Lucerón. La Perona. El espai i la gent reveló un passat que ell va descobrir als anys 80. La Perona va ser el projecte de la seva vida, sense rebre’n res a canvi. Nunca se debe publicar una sola fotografía a la premsa.

A partir de 1990 les va començar a exposar tímidament en galeries, pero no va ser fins a temps recents que han tingut una difusió remarcable, en museus i en llibres com el que li va editar l’Ajuntament el 2017. Aquell mateix any va donar tot el seu fons a la AFB.

En el artículo de Maria Palau sobre una exposición de que la homenatjava el fotògraf Manolo Laguillo diferenciava la sensibilitat de Lucerón. Ell no va ser l’unic fotògraf que va posar atención en la dura realidad de los més exclosos, pero “ell no en destaca la seva gitanitat sinó la seva humanitat”. Laguillo, que tiene comisariado de exposición en Calafell, va ser profesor seu al Centre Internacional de Fotografia, que, en ple Raval, va irradiar modernitat, entre finales dels setanta i principis dels vuitanta. Lucerón, precisa Laguillo, veia en la fotografía una eina no només per deixar constància d’una situació social gravíssima sinó també “para contribuir a canviar-la”.

Lucerón va fer una immersió profunda en aquell món de misèria extrema, que pocs gosaven trepitjar per por, “amb una gran humilitat”, diu Calafell. La del seu propi caràcter i la de la seva propi condició social. Fill de represaliats de la Guerra Civil, militante en el movimiento comunista i ni tan sols era, ni ho ha estat mai, fotògraf professional. The seva primera càmera se la va comprar amb la indemnització que li va donar l’Impresa metal·lúrgica on treballava.

Esteve Lucerón solía ir a La Perona, pero no siempre en feia fotografies. La mayor parte de los tiempos el dedicados a hablar amb la gent fins a guanyar-se la seva confiança: Li van obrir les barraques, dins les quals els va fer retrats familiars en què la tendresa s’imposa a la pobresa o, tot el al contrario, les va inmortalizar construcciones, dominades pel caos de les seves pertinences. Tampoc es van importunar quan els va queriendo captar menjant al mig del carrer. Ni quan els nens jugaven. Ni quan els homes es reunien improvisadament sense que puguem endevinar si tramaven res. Ni quan les dones, molt presenta en les seves imatges, no paraven quietes. “Sense elles no hi havia casa, no hi havia família, no hi havia barri”, diu Calafell.

En 1985 entró como treballar en el magatzem dels talleres de formació ocupacional organitzats pel Patronat Municipal de l’Habitatge. S’obria una escletxa de llum per a aquella comunitat, i també la va documentar (com es recull a la imatge).

Als 90, La Perona ja no existia i ell, com una mala passada del destí, va estar a punt de perdre la vista, que semper havia tingut delicada. A principis de la dècada de 2000 vuelve a fotografiar el parque de Sant Martí de Provençals, el substitut d’aquell entorn decrèpit, avui trasbalsat para les obres de estació de l’AVE de la Sagrera. I on no va deixar de tornar mai és a les persones que hi havien viscut. Debe mantenerse en contacto entre muchos de los els de la tant en tant trucava a la AFB porque fessin copies de les imatges i els les regalaron.

DEJA UNA RESPUESTA

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.