Pueblo Cautivo

Adoramos los pueblos y sus noticias

Barcelona

La obsesión de Samaranch | Jordi Campos | BARCELONA | Compañía

Samaranch volia els Jocs de Barcelona, ​​pero sobretot volia relançar-los després d’anys de penúries

Els Jocs Olímpics de 1992 s’haurien fet a Barcelona si Joan Antoni Samaranch no hagués estat escollit presidente del Comitè Olímpic Internacional (COI) l’estiu de 1980? Els apologetes de Samaranch respondrien amb un no rotund, but es fa difícil pensar que, tot i impuls que el dirigent barceloní va donar a la candidatura de Barcelona des de la seva posició privilegiada, the COI hagués atorgat uns Jocs a una ciutat que hagués named a projecte any for molt que el seu president fos de Barcelona. Samaranch és un dels dos presidents of the IOC –dels nou que ha tingut l’organisme– que han presidit uns Jocs d’estiu a la seva ciutat: el baró de Coubertin in París el 1900 i el 1924, i ell mateix in Barcelona el 1992 Barcelona va rebre l’octubre de 1986 l’encàrrec d’organitzar uns Jocs Olímpics perquè tenia a bon projecte i també Samaranch al darrere.

Samaranch explica en les seves memòries (Memorias olímpicas, Planeta, 2002) que l’any 1955, en un sopar que es va fer en Barcelona durante la celebració dels Jocs Mediterranis -en la organització dels lo que sea va a ser un elemento clau–, es va comentar que una futura candidatura de Barcelona en la organització de la trobada olímpica “podia ser més que un somni d’estiu”. Barcelona ya ha intentado organizar los Jocs de 1924 –que el baró de Coubertin va a conseguir que es fessin en París en una mena d’autocop d’estat cerca del COI– i los de 1936 –que es van fer a Berlín–. La vocación olímpica de la capital catalana no és, doncs, un invent de Samaranch, tot i que el barceloní, en la seva llarga trayectoria siempre a la costa del poder, tingués l’olimpisme com una autèntica obsessió. En diciembre de 1976, en un programa en directo de Ràdio Barcelona, ​​un oient li va preguntar sobre què li agradaria més, ser president de la Generalitat or de la Mancomunitat. Samaranch, que en ese momento era presidente de la Diputació de Barcelona, ​​debe responder: «Ser presidente del Comitè Olímpic Internacional».

Abans of the 1992 projecte, Samaranch ja havia estat implicat en els somnis olímpics de Barcelona. En 1970, Samaranch, delegado de llavors en Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes (DND), ha sido espectador de primera fila del primer intent de Madrid para organitzar uns Jocs. El seu cap, José Antonio Elola Olaso, debe decidir que el Madrid havia d’aspirar als Jocs de 1972 debe presentar una candidatura que acabará como el rosari de l’Aurora, el els Jocs de 1972, en Munic. La única concesión de Elola en Samaranch va para las pruebas de vela y el podrien fer en Barcelona.

En la sesión del COI de 1966 en què Madrid va perdre els Jocs davant Munic, Samaranch va aconseguir el seu gran objectiu: va ser triat membre of the IOC. La cursa pel poder de Samaranch continuó i ara ja sortia d’Espanya i de Catalunya. Així, el 1970 va fer unes declaracions en què deia que Espanya no tenia el nivell teacnic esportiu per organitzar uns Jocs. ¿Qué havia canviat? Ese fue un miembro del COI en no podria arriscar el seu futur dintre de la família olímpica por la culpa de una candidatura como que havia fet Madrid. Ja arribarien millors temps.

Va a 1980, cuando finalmente pasa a la presidencia del COI. El 1979, després de les primeras eleccions municipals després del franquisme, Samaranch –llavors ambaixador espanyol in Moscou– ja va tenir un primer contacte amb Narcís Serra, el nou alcalde de Barcelona. El día que Samaranch va a ser presidente del triat, en la seva felicitació, Serra va a decir: «Ara seria desitjable que Samaranch pogués presidir els owns Jocs Olímpics in Barcelona». El gener del 1981, en un acte a Barcelona, ​​​​Samaranch i Serra fan públic el seu compromís olímpic, que s’incrementaria en els mesos següents i que acabaria amb a candidature, elecció el 1986 i els Jocs del 1992. Samaranch volia els Jocs de Barcelona, ​​pero sobretot volia rellançar-los després d’anys de penúries. Ell mateix va a convencer al alcalde de París, Jacques Chirac, que presenta una candidatura para 1992. En la final van ser sis ciutats candidatos a los premios gros el va guanyar Barcelona.

DEJA UNA RESPUESTA

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *