En la primera función es va programar una barreja de molts gèneres, pero no pas òpera
Pere Bosch i Cuenca – BARCELONA
«L’obertura de l’enorme Teatre del Liceu és un esdeveniment que, a més a més de fer època en els annals de Barcelona, desea un falaguer futur per a dell’arte líric i dramàtic.» Aquest vaticini va apareixer en una crònica publicada al Diario de Barcelona el 6 d’abril de 1847, dos dies després de la inauguració del Gran Teatre del Liceu. El acto es va a coincidir en el diumenge de Pasqua de Resurrecció, que acostumava to donar el tret de sortida de la temporada theatral i operística. Aquell dia, la ciutat es va vestir de gala. La façana del teatre es va iluminar amb atxes de cera i des d’hores abans de l’estrena una banda militar va tocando peces frente a los edificios. La expectativa va a ser considerable. Tot i que el nou equipament només tenia 3.500 plazas, s’hi van encabir més de 4.000 espectadores. La primera función va a tener una vocación eminentemente filantròpica. La premsa de l’època despertó que la empresa promotora “no havia dubtat ni un moment […] destinar parte del producte de la primera funció a ayudar a los pobres de la Casa de la Caritat”.
Amb el pas dels anys, el Liceu es convertiria en un referente operístico. Sin embargo, paradójicamente, en la primera función es va programar una barraja de géneros diversos, molt d’acord amb els gustos de l’època, sin embargo cap òpera. La primera peça fue una sinfonía del mestre Melcior Gomis, mort pocs anys abans a París. Gomis era valencià, pero la premsa no va tenir gaires manies de presentarlo como “el malaurat català Gomis”. Tot Seguit, es va representar don fernando el de antequera, un drama romántico de Ventura de la Vega que se ha editado en Madrid, pero que se va a estrenar en Barcelona. A banda d’això, el principal atractivo para el público fue la presencia de algunos actores de anomenada, como Carlos Latorre i Bárbara Lamadrid. La obra resseguia la història del “rei escollit pel tan anomenat parlament de Casp”; justifiqué el éxito de la dinastía del castillo de los Trastàmara, molt d’acord amb todos los que defendían el gobiern moderat d’aleshores. En tot cas, bona part del públic no va poder Seguir el guió. El espai fue muy bueno para representar una obra de teatro i “esta grandiosidad provocó que les paraules delsactors no fossin ben enteses”, como suscitó un cronista. A més a més, el público havia estat molt més pendent de contemplar els decoratius de la sala i d’atendre les nenes que regalaven rams de flors a les senyores i versos impresos –de Víctor Balaguer– als senyors, que no pas d’ allò que succeïa a l’escenari. De tota manera, algun periodista no quiere dejar de remarcar que «las decoraciones van a provocar un gran efecto i només el telón que sirve de telón de boca no va a merecer la aprobación unánime».
Després del drama de Ventura de la Veda va arribar el torn del ball La Rondeña, de Josep Jurch, compositor catalán del primer clarinete de la nova orquestra del Liceu. També es va tocar una obertura no prevista; i, com a cloenda, una cantata exclusiva al casament d’Isabel II amb Francesc d’Assís de Borbó, celebrat l’any anterior. Els organitzadors estaven carregats de bone intencions i flight «oferir a testigo of love i respecte a la Reina, el nom de la qual porta el Liceu», per bé que el casament de la reina amb el seu nebot, a qui anomenava Paquita, havia estat més aviat desafortunat. El critic que es va fer ressò de la funció des del Diario de Barcelona assegurava que el teatre donaria protecció als «artistes músics espanyols» i que hi tindria acollida «l’òpera nacional», una muestra del intenso debate que es vivia entre el nacionalismo romántico y la visión más estatalista.
Durant tot el mes es van programar sessions diàries en què es barrejava el theatre i el ball, que feien les delícies dels espectadors. No seria fins al 17 d’abril que s’estrenaria la primera òpera, laana bolena, de Donizetti. Aquell dia, la premsa es feia ressò of another fita, in aquest cas tecnològica: the arribada dels enginyers i operaris que havien de construir el «camí de ferro» que permetria enllaçar Barcelona i Mataró a través del ferrocarril i es convertiria en a cant to el progreso.
