Pueblo Cautivo

Adoramos los pueblos y sus noticias

Barcelona

Amèlia Riera en el atac | María Palau | barcelona | Arte

La artista Amèlia Riera (Barcelona, ​​1928-2019) sabia que li quedava poc temps de vida quan preparó il·lusionada an exposició para el Museu de Montserrat. Fràgil com a porcelain, va donar totes les indicacions al investigador Pere Pedrals para construir la peça central de la Mostra, un taüt de la seva mida que, semiobert i ajagut a terra, ensenyés uns peus bruts, uns dits recargolats, un vel negre i un mirall que contagiés el vertigen fúnebre que she sentia a tots els visitants. Era el seu autorretrat de comiat.

But no és al Museu de Montserrat on finalment s’exhibeix sinó a la Virreina Centre de la Imatge, a gir radical de guió que li hauria encantat perquè en aquest mateix building of la Rambla hi va present to mitjan anys setanta un fèretre de característiques, i d’intenció, similars, tot i que aquell el va col·locar en posició vertical. No s’ha conservat, lo que gens estranya en el llegat de este artista al que no siempre le ha dado importancia; ergo tampoc en les seves obres para cuidar-les. «Els últims temps no se li va fer cap cas», es dol Pedrals, que va picar tantes portes com va trobar perquè es visualitzés el seu univers artístic tan peculiar, surrealist, sí, but sense tics que l’emparentin amb els seus coetanis . Només n’hi van obrir una, de porta, la de la Virreina, por el interés personal de su director, Valentín Roma, de “rescatar-la”. Literalment, perquè força dels seus treballs, en concret els fets amb objectes, els més contestataris de la seva producció, estaven en molt mal estat, “al límit”.

Calia restaurar-los, i s’ha fet. I calia «actualizar», remarca Rome, el relat de Riera després d’anys deambulant en conferences superficials, minades de tòpics, que la presentaven gairebé com una anècdota de arte català de la segona meitat del segle XX, a fenomenal aïllat i , for què no reconèixer-ho també, disonant amb la creació en mayúsculas dels tòtems masculins que han dominat el cànon. “Riera es una artista que només pot créixer, ha de créixer”, exclama Roma.

La exposición señora muerte (tros de títol), comissariada amb convicció per Pedrals i oberta fins at 6 de November, és aquest trampolí necessari que, fet el salt al buit, ens sumergigeix ​​de ple en l’abisme de les aigües profundes que corrien subterràniament per la seva obra . Térboles i turbulentes, perquè eren hereves dels temps de foscor de la dictadura, but at the mateix temps cristal·lines i fresques un cop passades for the seva maquinària depuradora. “Mai va fer de victima; no fue masoquista sinó sàdica”, emfasitza Pedrals.

L’embriagament de Sade, el seu ídol, s’expandeix molt més enllà de les sales tancades de la Virreina. Des de dos aparadors que donen al carrer, es poden espiar part de les obres reunides. En una, laEroticona hambrienta que va a exponer a la galería Dau al Sep el 1978, un maniquí amb una vagina dentada que, a dins del centre d’art, hace família amb le nines flamenques que Riera va transformar en dones fatals de noms Regla, Perfecta, Librada, Pura o Cesárea. En el otro, una instal·lació molt més reciente, de 2000, en què invocaba el diseño sexual insatisfet d’una parella amb una gran taula parada, freda com el gel.

Pel vidre de la façana també s’entreveu el conjunt escultòric que va concebre to the washbasin de casa seva, en la plaça de Catalunya. Casa seva, espai de actuaciones inoblidables, el seu primer i últim museu viscut diàriament, i on de gran rebia amics i periodistes amb delit per poder deixar anar la seva veena teatral. El conjunt, dèiem, constava de la Donar en silencio, otro maniquí transformat de turment, amb un esparadrap a la boca, los braços lligats i mutilats, que reposava sobre el bidet, i que curiosament va adquirir la Universitat de Jaén. “Ha estat agredida un munt de vegades porque viola el gent”, indica el commissari. el seu compañero era, de vuelta a ser ara a la virreina, el cap decapitat d’un home (el tenia a la banyera), en el que més recentment va afegir dos ous (de gallina).

“Riera nunca explicó el significado de les seves obres. Ara hem intentat donar-ne algunes pistes «, explica Pedrals, que, amb el vistiplau dels seus descendents, has desvelat secrets de la seva vida que certament ajuden a entender el perquè de many coses, tant les visibles com les invisibles en el seu treball . Riera va ser sotmesa a dues intervencions quirúrgiques que van deixar marques profundes tant en el seu cos com en el seu ser més emocional: en una li van extirpar la matriu i enaltra, un pit, que mai es va reconstruir i que va substituir for a prótesis. “S’ha dit sovint que no volia ser mare, i no és veritat; els fills que no va poder tener van ser les seves obres», subratlla Pedrals, que sota aquesta reality desconeguda de la seva biograph també llegeix millor peces que va realitzar, amb punyals esmolats, contra la violència clínica, avui tan en voga en l’ agenda feminista.

“Riera va contra tot; fue mucho punk«, argumentó el investigador, que ha fet una feina immensa capbussant-se en el seu arxiu, a voltes caòtic amb les dates, no per traçar cap línia de temps que muestra la evolución de la seva aventura artística, todo lo contrario, a cabdell de fils enredats en què el cap és a la vegada la cua. Les mateixes constants vitals van regir aquella joveneta adscrita al grupo Ciclo de Arte de Hoy que, en el seu manifest artístic de 1964, va adoptar el crit de Picasso («La pintura és un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic» ) i aquella velleta que al llit de mort bromejava amb la seva arribada al cel («Qui m’hi trobaré? Els meus pares? ¡No, por favor!»). “Ninguna autoridad apoyó la disciplina”, rebla Pedrals.

Fràgil com una china, dos mesos abans d’aclucar els ulls forever es va avenir a fer una sessió de fotos amb la seva rebel·lia innata, enllaçant-se amb els magnífics retrats que li havia fet Leopold Samsó més de mig segle abans al costat d’un rètol de peligro de muerte. Pràcticament esquelètica, es va engreixar posant com una sibil·la intrigant amb un vel negre que li cobria la cara. Potser this sigui la millor herència que ens has deixat: que de tot el que va preconitzar encara ens queda molt per descobrir.

DEJA UNA RESPUESTA

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *