Pueblo Cautivo

Adoramos los pueblos y sus noticias

Barcelona

“Al Renaixement y el copyright ‘no existia” | Jordi Bordes | BARCELONA | Artes escénicas

Cantant i actor i inquiet. És el impulsor de la companyia Notte & Giorno, residente en Foment Hortenc i des d’on es formula preguntes que esdevenen reptes to reactivar the culture amb noves propostes artístiques i amb amb a refons d’tegració social. D’entrada, una final de mes en el Teatre de Sarrià, amb Dindirindínla compañía convirá a ruixar-se amb el elixir Anticapitanista, inspirant-se en partitures del segmento 16 i en un to molt informal.

‘Dindirindín’ es un espectacle valent que troba la relación entre la ‘commedia dell’arte’ y la música del siglo XVI.

Són dues referències coetànies en temps i espai de la Corona d’Aragó, perquè, at segle XVI, Nàpols (on va aparèixer la comedia de arte) formaba parte de la Corona de Aragón. Tenint en compte això, nosaltres volíem fer un espectacle amb la música del Renaixement que ho ajuntés amb el dramatisme que hi ha darrere les ensalades. Nuestro consultor musicològic, Josep Maria Gregori, es del parer que aquestes peces eren interpretades en un contexto no teatral pero sí a la costa dels retaules para Nadal, como narra aquí rondalles. Of another band, nosaltres volíem fer un espectacle potent, i encara que el teatre neix en el barroc tal com el coneixem ara, nosaltres mirem de rescatar aquestes comedias de arte que eren orales, no s’escrivien. UN jefe divertidouna mena de director, propone escenas y roles, emmascarados o no, i s’improvisava.

¿Era como un ‘Improshow’ del siglo XVI?

Sí, exacto. Nosaltres vam jugar a esta fórmula con Jordi Pérez Solé, que és el nostra dramaturg. Vam estar en un proceso de creació de dos anys amb els intèrprets participante activament to decide repertorys the contingut de guió. Yo a partir dels sugerencias nuestras
jefe divertido vam anar muntant el guió.

La improvisación parteix del rol de cada personaje, que té uns arquetips prou concrets a la ‘commedia dell’arte’, ¿verdad?

Sí, pero a l’època a cada regió hi havia una manera diferente de interpretar-los. Hola tiene muchas versiones de d’Arquetips. Delaware capitanes n’hi tiene incompatibles. Això les regaló una riquesa, una gradación de colores muy viva. Són arquetips marcats sin embargo esquemàtics i en l’escena podien variar molt dels uns also.

Goldoni es el que recupera, en parte, aquests arquetips en la seva comèdia.

¡Sí, dos centavos anys més tard! En la seva època l’òpera ja està establerta (quan arrenca la comedia de arte l’òpera encara no existia). Goldoni recuerda esta tradició oral i l’escriu, quan veu que s’està perdent. Fer-ne literatura permet que ens arribi. Sin embargo, en el fet d’escriure dibuja el origen. I reprodueix el que ha arribat al segle XVIII. Para això, en la final, el que ha manat és la manera de fer, de interpretar cada personaje, com ara en Dario Fo. Come que no se know well bé com eren, tens the oportunitat de fer una aportació propia.

Se puede hablar de Dario Fo, pero en la tradición de la màscara també hi trobaríem els Comediants, por ejemplo…

Darío Fo és segle XX. I a Catalunya també podem pensar en Comediants.

En la Corona de Aragón se produce la música renaixentista que canteu i la ‘commedia dell’arte’. Què se sap del que pasó al Principat o als Països Catalans? Coincideix amb los trovadores de carretera?

Els trobadors venen d’una tradició medieval, que és anterior a la de la comedia. Ells explicaven rondalles amb un instrument tant en un espai més aristocràtic com en un entorn popular, a la vora del foc. A Catalunya no hi tiene esta tradición. Se sap que hi havia molt flux econòmic i cultural amb Nàpols, especialment des del Pais Valencià. Hem d’assumir que en aquel momento [somriu] el centro cultural de la corona fue València. En esta ciutat hi tiene una de las capelles más importantes de Europa: la capilla de los ducs de Calàbria. D’aqui risesix el Cançoner del duque de Calàbria, que s’edita a Venècia al segle XVI i que és un tresor perquè gràcies a aquest recull ens han arribat moltíssimes de les músiques de la Corona amb un desenvolupament teacnic musical by compositor Mateu Fletxa el Vell, veí de Prades, que es van editar en la final del segmento 16 en Praga i que va a influir internacionalment en músics com Giovanni Gabrieli, a pares de la música barroca. Ell va a copiar obres de Fletxa. En aquella època el derechos de autor no existia, va venir més tard. Els músics, for aprendre, sovint copiaven el que els interest.

Su obra enllaça les dues tradicions amb la contemporaneïtat, perquè s’hi incluye la partitura del segle XXI.

La mezcla de música i comedia de arte es reproduïa al segle XVI en situacions cortesanes de molto opulència, as els casaments reials. Han quedat documentades peces de comedia de arte cantades El que no és clar és que això siempre es així, perquè devia ser molt més car tenir orquestra i uns intèrprets que, a més, fossin capaços de cantar música polifónica. Nosaltres hem agafat aquesta tradició, que és la més complexa, la més rica, i és la que oferim a Dindirindín. A l’Espectáculo hi hem inclòs tres peces d’estrena. El rap de la furia és una creació col·lectiva entre los actores que van ajudar a mantener un espíritu alt en plena pandèmia. Mariona Vila es la autoría de la segona peça (que és la mare de la Berta Vidal, la que encarna la follia a l’obra). Li vam encarregar que fes the music of that era, en què no s’instrumentaven les composicions com avui, i que es pogués interpretar amb any instrument. Es pot tocar amb a guitarra, a clavicèmbal o amb percussió. I es pot cantar a les veus que vulguis. Hi havia molto més llibertat, it was molt més dúctil i fluida en quella època. En l’encàrrec també les vam demanar que inclogués a text parlat for the diosa, que és quan she empodera els artistes posant-los les màscares. Si comença la peça com si fos un concert convencional, she impulses que no es traeixi l’experit de la seva època. La peça es titulo Elogio de la locura, que es un homenaje a Erasme de Rotterdam. Aquest és el títol de l’obra del filòsof (1509) i un dels primers llibres imprès que va circular per tot Europe. Amb aquesta peça incloíem el personaje i ens ajuda a integrar les other composicions. La tercera composición contemporánea es de Josep Vila, Lloança de l’amor propi, i es canta en un moment culminant quan es conjura un perfum màgic. Manté el renaixentista sin embargo amb una pinzellada jazzística.

Porque el repte de la propuesta és cosir cançons d’una època to idear un relat…

Vam pass molt temps revisant cançoners. Els vam mirar tots, centenarios de cançons. Les vam anar classificant per temàtiques i vam anar establint les que ens respondien millor als arquetips dels persontges triats per a l’Espectáculo. Ha estat un treball minuciós i de prova i error per anar experimentant. Fins que vam a consolidar un repertorio que funcionó tanto para los personajes como para la trama.

La ‘comedia’ sovint parodia el poder. Esta idea del XVI es manté al XXI. Qui és el poder: política, economía…?

El poder és la informació, la comunicació. Aquesta és una de les tesis. Porque la trama reclama la llibertat d’expressió. Si la comunicació és lliure, tenim més oportunitats to consensuar an idea i provar de convèncer. És clar que, avui dia, la comunicació pasa a través del poder. Si vols saber què pass to the món, mires el telenotícies, que és allò que el poder vol informar: et fas a configuració de la realitat a from that vol the power. La irrupción de la imprenta va en un trencament amb el poder perquè the informació podia circular molt més fàcilment. A dels motius de la caiguda de l’Antic Règim francès és la impremta. Dindirindín habla de los lliurepensadors, el mercader Pantalone y el literato Doctor, que construirán la primera impremta a la Corona d’Aragó. La Colomina (serventa de Dottore), que ens la imaginem d’una procedència d’Osona, hi veu la idea de negoci, if the apropia i amb Arlecchino (el servent de Pantalone) quisiera tirar endavant la empresa. But impedix el Capitano (de Castella, enviat for Fernando el Católico), que vol confiscar els plànols vinguts dels Països Baixos.

El Capitán hace com allò de buscar urnes.

Podríem dir que sí! La figura de la dona es completa amb la bruixa (recientemente el Parlament ha fet a declaració de rescabalament de la dignitat d’aquestes dones que van ser sentenciades). Nuestro personaje s’exilia a Aragó després que se l’obligués a marxar de Granada. Ella es literata i vol fer un vade mecumun llibre de receptes, acabo con el elixir Anticapitanista.

Quina aventura hi incorporeu en this essència? El nom remet al Capitano i al capitalisme, dues cares de la mateixa moneda, right?

hola tiene un aire llibertari, anticapitalista, i no antisistema, que sovint es confon. Nosaltres no volem el sistema capitalista, en volem otro. La bruixa canta i balla una cançó del segle XIII para crear aquest elixir que els also persontges utilitzaran per trencar el domini del Capitano. Aquest elixir será real, porque Alberto Fernández lo creó i es pot olorar.

Sí, la ‘commedia dell’arte’ es popular, ¿por qué cuesta tant trobar-la en la cartellera?

Allá comedia de arte és a la base de la técnica actoral. Potser pasa que avui es tendix molt to the culte de la imatge i sembla que amagar el rostre darrere a màscara pot treure interès. Costa fer el salt a la capacidad de imaginar el que es vulgui. Potser ara és més difícil que l’Espectador deixi de ser passiu, triomfa allò que formalment és més precís. Yo quan una propuesta és més oberta, potser costa més. El món de la máscara, alhora, ens pot remetre a un món més de còmic, a culture que també és més actual, entroncar-la en cierta manera amb pop culture. Aquest és el preu: fins a quin punt confies a facil que la ciutadania sigui activa en los usos culturales o assumixes que seran passius i se’ls ho ha de donar tot mastegat. Nosaltres volem que les noves technologies ens apropin en converses ciutadanes but també entre públic i creadors. La imprenta de la Dindirindín Es un sueño de nuestra empresa Night & Day: que ens agradaria que la gent deixés de consumir culture passivament i que les xarxes socials ens activin.

El que va significar la impremta al segle XVI és el que son avui les xarxes socials? Pero el món digital és lliure o hi tiene una perversa jerarquia amagada, encara?

Nosaltres podem hablar de la voluntat de treballar activament, de construir una peça pròpia i no esperar a rebre un encàrrec to reproduir com lloros el guió de torn. Nosaltres decidim què volem dir. De cara al futur, el nostra espectacle intenta anar una mica més enllà i el construirem a partir de d’una acció comunity amb 60 persones de quatre col·lectius diferents del tercer sector, que coincidenix amb el moment en què el Liceu també ha previsto un trabajo comunitario en el Liceu, la gata perdida, la temporada vinent. Amb aquest equip hem mirat de construir un material para estrenar. No ens volem quedar en esta idea de consumir a través de les xarxes. Estem impulsant fórmules perquè les persones trobin la seva creativitat. Aquest mes de maig engeguem el projecte Acció Comunitària Escènica, en què volem respondre a la pregunta que ha sorgit creant Dindirindín: què podem fer perquè el món virtual i el presencial es trobin i siguin symbiòtics entre si. Habrá un nuevo proyecto multidisciplinar que naixerà de manera democrática i que arrencarà amb unes xerrades taller. Haremos apología dels espectacles comunitaris, alhora que n’anirem fent un pas a pas. La pieza resultante se ampliará en 2024 y será el fruit de les aportacions que es votaran a través de les xarxes socials.

DEJA UNA RESPUESTA

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *